Anestèsia mental.

Si em robessin el mòbil em sentiria com si em despullessin en mig de plaça Catalunya. Deixar-me’l a casa, però, només seria com si sortís sense sostenidor, al principi et sents una mica estrany, després t’hi acabes acostumant. Però el que és realment difícil és anar sopar amb els amics i no mirar el missatge inútil que t’envia l’amic nº 2.345 a facebook, que no saps ni quina veu té.

Crec que tots som conscients que, d’una manera o altra, som esclaus d’aquestes tecnologies, de la comunicació ràpida i de les xarxes socials. Aquestes xarxes ens permeten establir una relació permanent, intensa i contínua, com la corrent elèctrica, que és contínua i alterna, on hi pesa més l’alternança i la llunyania, que la proximitat i la profunditat. ‘Aquest no té amics!’, ‘Els amics d’aquest es poden comptar amb una mà!’, ‘Aquesta té 4.556 amics!’.

HO SENTO, PERÒ HE DE CONFESSAR QUE ELS AMICS DE FACEBOOK NO SÓN AMICS!!!

L’amistat és una experiència humana que requereix aspectes i correlacions que només es poden donar al món real. Us convido a tots a visitar-lo, alguns haureu d’agafar avió, d’altres metro, d’altres més independents igual viatjaran amb cotxe, i altres, els més afortunats hi arribareu caminant perquè sé que tampoc esteu tan lluny… Però de veritat, torneu al món real, i no dic que deixem de banda les oportunitats que aquestes ens ofereixen, com conèixer a gent que visqui a l’altra punta del planeta, aconseguir parlant amb aquell noi que s’emblava mut però resulta que només és tímid, trobar parella quan pensàvem que tots els homes eren inútils o convocar a milers de persones a una manifestació, cosa que comporta gran interès i magnitud, sinó que li diguin al mossèn Francisco de Roma, que comunica coses realment interessants, que empinen l’ànima i generen trempera intel·lectual en diversos àmbits…

Així doncs, us animo a que aquests avantatges no transformin els vostres actes complexos en senzills, que no oblideu la comunicació profunda, extensa, amb sentit, em vessant real.

Hem d’aconseguir que les xarxes socials només representin un aspecte de les nostres vies comunicatives, però NOMÉS UNA MÉS. Que no canalitzin les altres formes humanes de relació i comunicació. No caiguem al pou d’allò absurd, d’anàlisi, de reflexió i extracció de dades i conclusions. Prou idiotització social i anestèsia mental.

Així doncs, els 600 caràcters màxims d’un text de wordpress, no poden substituir la capacitat crítica de buscar informació, analitzar-la i contextualitzar-la i de valorar-la ajustada als nostres valors i principis. Espero haver-ho aconseguit amb menys.

Tornem a les taquilles a comprar entrades, tornem al banc a veure el nostre saldo o passem per l’agència de viatges a demanar informació. Torno a repetir que no proposo ser enemics de les xarxes ni d’internet, però sense perdre el nord. Que una eina no substitueixi les activitats reals ni el rigorós procés, anàlisi i comprensió.

3 2 1

VÍDEO:

Sobra la necesidad de desconectar para conectar.

FRASE:

”Temo el día en que la tecnología sobrepase nuestra humanidad. El mundo solo tendrá una generación de idiotas” Einstein.

Elena Caubet.

Advertisements
Etiquetat , , , , , , ,

4 thoughts on “Anestèsia mental.

  1. Em quedo amb la frase d’Einstein. Som una generació d’idiotes en general. Potser no tots, però la gran majoria. No pot ser que una tecnologia tan simple i alhora tan complexa com l’internet, pugui estar substituint persones, i inclús activitats per fer. Des de l’existència del facebook, on és la gràcia de viatjar amb la incertesa de si coneixeràs algú? si total, si vols fer amics, ho fas abans pel facebook. Des de que va posar-se de moda el Tinder, on han anat les primeres cites romàntiques? Si total, la gent queda directament per “intimar”.. I de l’instagram? Ja no es fan fotos per un record propi, es fan les fotos per iniciar una guerra de si tens més likes tu o jo.

    L’única xarxa social que defenso, és el Twitter. No l’utitlizo amb regularitat, per no dir que gairebé mai. Excepte quan ha passat alguna cosa. El Twitter fa un ressò a nivell mundial que s’ha de tenir en compte. Passi el que passi, segon a segon estàs informat de tot. Generalment, és en aquests moments quan la gent treu la part bona que porta dins. I tot això no ho dic per dir, ho dic per experiència pròpia. Li dec al tio que va inventar Twitter més del que es pensa.

    Després d’aquest comentari, només vull concloure en que, Elena tens raó en gran part. S’ha de tornar al món real, i fer les coses d’una forma més humana, perquè com ja he dit, ens estem tranformant en una generació d’idiotes, i si ja ho som nosaltres, com seràn els nostres fills?
    Si més no, qui vulgui seguir amb aquest món tan extremadament tecnològic, estaria bé aprenre a fer-ne un ús correcte. A ser humans per la part que ens toca, que és el què molts intentem fer.

    H.Flotats

  2. Paula Marsal

    D’acord amb totes dues, totalment a favor de Twitter també. Abans es vivia més tranquil sense tanta tecnologia i si passaves una hora parlant per telèfon amb algú, era perquè realment apreciaves a aquella persona. Trobo a faltar aquelles esbroncades que deien “Pagaràs tu la factura del telèfon?!” Jajajaja Valien la pena.
    Ara es manté contacte amb massa gent cosa que, personalment, provoca estrès. Com ja he dit en un comentari d’un altre article: per sort tot són modes que venen i van. Nosaltres ens hi hem trobat de ple, i els nostres fills també s’hi trobaran, però acabarà passant que es voldrà tornar a una altra època, perquè la necessitat humana de rebel·lió i producció de canvis giraran la truita i es buscaran diferents vies. O almenys és el que vull creure.

    PD: he trobat un article molt curtet sobre perquè Facebook ja no és tan popular i resulta que és culpa dels pares XD:
    La popularidad de Facebook empieza a descender entre adolescentes
    http://starterdaily.com/tendencias/2013/12/26/la-popularidad-de-facebook-empieza-a-descender-entre-adolescentes/

  3. Les Redes Sociales nos han abierto puertas, han roto las barreras intercontinentales, han trazado nuevas rutas y vías de comunicación, han permitido que exista el trabajo a distancia, y también… las relaciones a distancia?
    No, ahí nos damos cuenta de que algo falla, es cierto, han aportado grandes ventajas, pero a que precio? Al precio de las interacciones humanas, porque, es humano escribirle a una pantalla, a una foto? Es humano mandar constantes caritas con estados de humor exagerados cuando en realidad permaneces inmutable?
    No, hemos creado un juego peligroso, un juego con personas que cada día que pasa nos hace ser menos humanos. Creía que esto ya había llegado al límite cuando vi el anuncio de adoptauntio.es, donde las mujeres seleccionan el hombre que les gusta y lo añaden a su carrito como si fuera un producto de supermercado. Cuál será el límite?

    Abbey (M. Saavedra)

  4. Estic molt d’acord amb la teva crítica. És feina de tots adonar-nos-en de l’addicció que ens suposa observar hores i hores els quatre píxels d’un mòbil.
    Considero que tindríem que prendre’ns les xarxes socials i les aplicacions de comunicació com pures eines, coses que facilitessin el dia a dia, no que el compliquessin.

    Andreu Martorell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: