Jo, cremaria la Capella Sixtina.

1396641343-221

Des de l’antiga Grècia que es parlava de tècnica, mimesis i funcionalitat, conceptes bàsics en l’actualitat en l’àmbit del disseny. Aristòtil va dir “És bell, allò que és funcional”, i en aquella època no hi havia distinció entre artesà i artista.

Va ser més tard, al renaixement, quan es van començar a discutir temes que encara avui en dia emboliquen la troca. “Artes mayores” i “Artes menores”, deien els renaixentistes. Feien distinció entre Arquitectura, escultura i pintura, arts que segons ells utilitzaven més l’intel·lecte que les “artes menores”: simples artesans que no utilitzaven l’intel·lecte per crear una taula, una cadira o una forquilla.

Puc entendre que en aquella època la figura de geni s’estengués per tot Florència, però estic en total desacord quan algú afirma que el senyor Michelangelo utilitzes més el seu genial intel·lecte que un artesà desconegut que apliqués el seu coneixement per crear una taula ergonòmica, funcional i perquè no, també estètica.

I així estem, arrossegant la figura del gran geni fins a l’actualitat. Perquè no hem progressat tant com ens pensem. És cert que l’art contemporani és crític, però qui es pot permetre criticar? L’art és una elit farcida d’interessos econòmics i inaccessible per als ciutadans. I el dissenyador és el reflex de l’artesà desconegut de Florència en versió 0.2, ulleres de pasta i polo.

Quin valor té la nostra feina? Utilitzem l’intel·lecte, reflexionem, solucionem problemes de comunicació i som una eina clau per l’entesa entre persones. Podem ser crítics, dissenyar per a un client, fer-nos un autoencàrrec o llençar missatges a l’aire. Podem ser funcionals, emocionals, o simplement estètics. Ens adaptem als fluxos de la contemporaneïtat o ens hi podem revelar, i sobretot, i el més important és que el futur de la comunicació depèn de nosaltres, pocs en som conscients.

Així doncs no ens queda més remei que ser dràstics, des del meu punt de vista, hem de marcar un canvi contundent i visible per reivindicar la nostra posició social. L’opció més directe és la crema de museus casposos, galeries de còctel i enciclopèdies d’art en honor a la democràcia. Lluitem tots junts per la democratització de l’art i la revolució de la metodologia oberta per tal de què el progrés sigui ràpid, compartit i funcional. Declarant d’aquesta manera l’extinció de la paraula Artista i que totes les seves connotacions siguin absorbides per la paraula dissenyador.

Podem ser artistes, o encara millor, dissenyadors. Aristòtil ens acompanya!

David Ricart

Advertisements

One thought on “Jo, cremaria la Capella Sixtina.

  1. emsona ha dit:

    Realment l’art avui en dia, esta pervertit… Sobre el renaixement, grans artistes amb encàrrecs avorrits i religiosos que motivaven poc. Com passa actualment amb els dissenyadors. Grans idees i motivació quan comences i després els clients mica en mica et fan perdre aquesta passió per acabar sent una prostituta digital.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: